Sense títol

Que fàcil i bonic que seria, si amb una simple fotografia, però pura, tant se val analògica o digital, captéssim el millor i el pitjor dels moments. I mirar-la, i notar com es precipiten de nou totes les emocions copsades en aquell precís instant. Si això fos possible, compondria dins el meu cor dos immensos arcs de Sant Mart: un de colors i un en blanc i negre. Un enfront de l’altre. El colorit per tot allò que va ésser bell, i en escala de grisos tota la lletjor.

Si tinguéssim aquest do, ahir hauria fet una de grisa. I l’hauria penjat al ben mig del preciós arc de les penes que et consumeixen. I avui m’hagués temptat la idea de cremar-la per sempre més, aprofitant la intensa xafogor. Però no hagués pogut. Davant seu, la més bella i immaculada de les fotografies hauria vomitat aquell segon que em robà el més gran dels somriures. I ploraria. I ploro, perquè no puc cremar cap de les dues. I doldria. I dol, perquè la primera és real i tangible, i la segona una fugaç relíquia que ha entrat dins el laberint de les debilitats humanes.

Que fàcil i bonic que seria, conservar inalterable per sempre la més pura de les fotografies.

Finalista premi Inspiraciència 2018

Aquí el relat finalista del premi Inspiraciència 2018 en la categoria Institucional en català. Un certàmen nacional que uneix ciència i literatura, impulsat per la Delegació del CSIC a Catalunya:

Carme 3.0

Districte Nord-est. Any 2099.

Estiu. La capa d’ozó es troba sota mínims. Només la gran membrana manufacturada manté la temperatura suportable. Un transportador elèctric estàndard els deixa a prop de l’entrada. Nerviosos, la Xènia i l’Èric s’assequen la suor dins les màquines termoreguladores, instal•lades al hall de la clínica de reproducció assistida. L’evolució en selecció genètica i procreació els permetrà decidir com la volen, incorporant el millor d’ells, sense embaràs ni part i lliurada en la meitat de temps. És la segona vegada que ho proven. La primera no va tenir èxit.

Tardor. L’absència de pluges permet gegantins drons aspersors compondre involuntaris arcs de Sant Martí, mentre escupen aigua necessària sota la membrana. Tots dos tornen a la clínica per recollir-la. Algú més els acompanya. Agafen l’ascensor i pugen fins el nivell 64. Recorren, amb una mescla d’angoixa i excitació, un interminable i colorit passadís. S’obren les portes de la sala de naixements i la Xènia i l’Èric corren emocionats a abraçar-se a la Carme 3.0. És preciosa, tot i voltar els quaranta. Saben que aquesta vegada la leucèmia no els prendrà l’amor matern abans d’hora.

En Manel s’ho mira des de la distància, tant euclidiana com emocional. Troba a faltar la Carme biològica. La que va gestar dins del ventre de la seva sogre. No reconeix aquesta nova mare, però entén la immensa buidor dels fills. Ell mai l’omplí. La pluja artificial de l’exterior impacta contra els vidres de l’edifici, del mateix mode que el cos d’en Manel destrossa amb violència una màquina termoreguladora del hall, amb la seva caiguda voluntària.

Mêlée de Sant Jordi 2016 – LLMRC

Amb aquest text, que tenia com a tema l'antiheroi, i com a condició la inclusió obligatòria d'una flor en el relat, vaig aconseguir emportar-me la Mêlée de Sant Jordi 2016 de la Lliga de MicroRelataries Catalans (LLMRC), davant de 15 contrincants molt bons.

L’essència

Tota aquesta història em causa repulsió. El poble descontent per l’augment dels impostos, els governants donant un cop d’efecte per recuperar la popularitat perduda. La missió clara i concisa: anar al cau de la bèstia i tornar amb el seu cap clavat a la llança. Les conseqüències de l’èxit són: una flor de mans de la verge més bonica per l’heroi, popularitat pels opressors i opi pels oprimits. Amb aquests tres objectius m’he vestit amb la meva lluent armadura i he partit muntant el més preciós cavall blanc.

Em pregunto quan arribarà la bèstia. Sembla que dormo però la ceguera i la punyent artrosi em mantenen immòbil dia i nit. Procuro moure’m poc. La pudor dels meus orins em fastigueja. Sóc un blanc fàcil, però ja no m’importa. El temps d’empaitar noies i barallar-me, per pur plaer, formen part de la nebulosa dels meus records. És temps de morir.

Allà me’l trobo, ajagut al terra. La ferum que desprèn l’animal és proporcional al fàstic que sentiré formant part del sistema. Aquí no hi haurà lluita, ni honor, ni glòria. Només repugnància i mendicitat.

Noto el ferro en moviment que avança. Després un silenci. Trec una espurna d’alè abans del final.

Ressenya de ”La planta”, relat de Sergi Monteagudo

Aprofito l'actualització del bloc per posar-me al dia. Avui presento la ressenya de ”La planta”, relat de Sergi Monteagudo inclòs en el seu llibre “¿Quant valen els teus somnis?”. Editorial El Toll. 2016. Un llibre de relats curts, la majoria d'ells premiats, que val molt la pena llegir. Deixo enllaç directe de la ressenya i al blog de l'autor.


La planta, per Sergi Sampere

Sentim por. Aquest inquietant relat de Sergi Monteagudo, amb un plantejament inicial que brota com una petita arrel de “The body Snatchers” de Jack Finney, ens planteja la dualitat de la por, el torbament de l’ànim per excel·lència. La por de perdre allò que tens o allò que ets, la por al desconegut, al sofriment o a la pròpia mort persisteix en tot moment en la història, amb un magistral intercanvi de papers entre l’inspirador i la víctima.

En un lectura estrictament orweliana i mirant de reüll a Darwin, ens trobem amb una rebel·lió en tota regla, una col·lisió frontal entre una futura evolució intel·ligent de la natura enfront de l’abús que en fa l’home d’ella, amb una interpretació pertorbadora de les possibles conseqüències.

El text no se’ns fa ni curt ni llarg. De fet, el seu autor podria continuar-lo tranquil·lament uns centenars de paraules més, ja que encara que inclou les paraules precises per explicar el que vol explicar, conté també molta fusta per cremar i molt formigó per construir, i convida als lectors a demanar al seu autor prosseguir-lo a veure que més passa.

En definitiva, aquesta petita mossegada del llibre ens ha obert la gana i ens demana seguir degustant-lo.

Butxaques buides

Furgant a la butxaca dels pantalons he trobat una postal. He mirat el continent i he llegit el contingut. Palmeres i una història d’amor. Mèxic i una dona que es declara a un home. Jo porto aquests pantalons. Jo sóc un home. Aquesta dona m’estima? Tancant el cercle. He buscat un mirall. He vist un home vell duent uns pantalons que no són seus i portant a les mans una ampolla de vi. Somric i no trobo dents. Em toco el cap i no trobo cabells. Estic al carrer. Dormo al carrer. Visc al carrer. El mirall és l’aparador d’una botiga de roba. No conec l’amor. No busco l’amor. No furgaré més a la butxaca.

Podeu trobar aquest relat publicat a "La bona confitura (Quatre anys de microrelats)" de Jordi Masó Rahola, una selecció dels millors microrelats publicats al llarg de quatre anys al blog "La bona confitura"