Que fàcil i bonic que seria, si amb una simple fotografia, però pura, tant se val analògica o digital, captéssim el millor i el pitjor dels moments. I mirar-la, i notar com es precipiten de nou totes les emocions copsades en aquell precís instant. Si això fos possible, compondria dins el meu cor dos immensos arcs de Sant Mart: un de colors i un en blanc i negre. Un enfront de l’altre. El colorit per tot allò que va ésser bell, i en escala de grisos tota la lletjor.
Si tinguéssim aquest do, ahir hauria fet una de grisa. I l’hauria penjat al ben mig del preciós arc de les penes que et consumeixen. I avui m’hagués temptat la idea de cremar-la per sempre més, aprofitant la intensa xafogor. Però no hagués pogut. Davant seu, la més bella i immaculada de les fotografies hauria vomitat aquell segon que em robà el més gran dels somriures. I ploraria. I ploro, perquè no puc cremar cap de les dues. I doldria. I dol, perquè la primera és real i tangible, i la segona una fugaç relíquia que ha entrat dins el laberint de les debilitats humanes.
Que fàcil i bonic que seria, conservar inalterable per sempre la més pura de les fotografies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Que fàcil i bonic que seria, si amb una simple fotografia, però pura, tant se val analògica o digital, captéssim el millor i el pitjor dels ...
-
El blog " Sota la pols de les golfes ", de l'escriptor Pol Alonso, ressenya "Les llebres mengen lliris blaus, els homes.....
-
També tenim el llibre catalogat a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra de Sant Andreu.
Aquest text, de mitjans de juliol, em va ajudar a tirar endavant un moment difícil. Sense títol, com les emocions que no es poden descriure.
ResponElimina