Sense títol

Que fàcil i bonic que seria, si amb una simple fotografia, però pura, tant se val analògica o digital, captéssim el millor i el pitjor dels moments. I mirar-la, i notar com es precipiten de nou totes les emocions copsades en aquell precís instant. Si això fos possible, compondria dins el meu cor dos immensos arcs de Sant Mart: un de colors i un en blanc i negre. Un enfront de l’altre. El colorit per tot allò que va ésser bell, i en escala de grisos tota la lletjor.

Si tinguéssim aquest do, ahir hauria fet una de grisa. I l’hauria penjat al ben mig del preciós arc de les penes que et consumeixen. I avui m’hagués temptat la idea de cremar-la per sempre més, aprofitant la intensa xafogor. Però no hagués pogut. Davant seu, la més bella i immaculada de les fotografies hauria vomitat aquell segon que em robà el més gran dels somriures. I ploraria. I ploro, perquè no puc cremar cap de les dues. I doldria. I dol, perquè la primera és real i tangible, i la segona una fugaç relíquia que ha entrat dins el laberint de les debilitats humanes.

Que fàcil i bonic que seria, conservar inalterable per sempre la més pura de les fotografies.

Finalista premi Inspiraciència 2018

Aquí el relat finalista del premi Inspiraciència 2018 en la categoria Institucional en català. Un certàmen nacional que uneix ciència i literatura, impulsat per la Delegació del CSIC a Catalunya:

Carme 3.0

Districte Nord-est. Any 2099.

Estiu. La capa d’ozó es troba sota mínims. Només la gran membrana manufacturada manté la temperatura suportable. Un transportador elèctric estàndard els deixa a prop de l’entrada. Nerviosos, la Xènia i l’Èric s’assequen la suor dins les màquines termoreguladores, instal•lades al hall de la clínica de reproducció assistida. L’evolució en selecció genètica i procreació els permetrà decidir com la volen, incorporant el millor d’ells, sense embaràs ni part i lliurada en la meitat de temps. És la segona vegada que ho proven. La primera no va tenir èxit.

Tardor. L’absència de pluges permet gegantins drons aspersors compondre involuntaris arcs de Sant Martí, mentre escupen aigua necessària sota la membrana. Tots dos tornen a la clínica per recollir-la. Algú més els acompanya. Agafen l’ascensor i pugen fins el nivell 64. Recorren, amb una mescla d’angoixa i excitació, un interminable i colorit passadís. S’obren les portes de la sala de naixements i la Xènia i l’Èric corren emocionats a abraçar-se a la Carme 3.0. És preciosa, tot i voltar els quaranta. Saben que aquesta vegada la leucèmia no els prendrà l’amor matern abans d’hora.

En Manel s’ho mira des de la distància, tant euclidiana com emocional. Troba a faltar la Carme biològica. La que va gestar dins del ventre de la seva sogre. No reconeix aquesta nova mare, però entén la immensa buidor dels fills. Ell mai l’omplí. La pluja artificial de l’exterior impacta contra els vidres de l’edifici, del mateix mode que el cos d’en Manel destrossa amb violència una màquina termoreguladora del hall, amb la seva caiguda voluntària.