Carme 3.0
Districte Nord-est. Any 2099.
Estiu. La capa d’ozó es troba sota mínims. Només la gran membrana manufacturada manté la temperatura suportable. Un transportador elèctric estàndard els deixa a prop de l’entrada. Nerviosos, la Xènia i l’Èric s’assequen la suor dins les màquines termoreguladores, instal•lades al hall de la clínica de reproducció assistida. L’evolució en selecció genètica i procreació els permetrà decidir com la volen, incorporant el millor d’ells, sense embaràs ni part i lliurada en la meitat de temps. És la segona vegada que ho proven. La primera no va tenir èxit.
Tardor. L’absència de pluges permet gegantins drons aspersors compondre involuntaris arcs de Sant Martí, mentre escupen aigua necessària sota la membrana. Tots dos tornen a la clínica per recollir-la. Algú més els acompanya. Agafen l’ascensor i pugen fins el nivell 64. Recorren, amb una mescla d’angoixa i excitació, un interminable i colorit passadís. S’obren les portes de la sala de naixements i la Xènia i l’Èric corren emocionats a abraçar-se a la Carme 3.0. És preciosa, tot i voltar els quaranta. Saben que aquesta vegada la leucèmia no els prendrà l’amor matern abans d’hora.
En Manel s’ho mira des de la distància, tant euclidiana com emocional. Troba a faltar la Carme biològica. La que va gestar dins del ventre de la seva sogre. No reconeix aquesta nova mare, però entén la immensa buidor dels fills. Ell mai l’omplí. La pluja artificial de l’exterior impacta contra els vidres de l’edifici, del mateix mode que el cos d’en Manel destrossa amb violència una màquina termoreguladora del hall, amb la seva caiguda voluntària.
Districte Nord-est. Any 2099.
Estiu. La capa d’ozó es troba sota mínims. Només la gran membrana manufacturada manté la temperatura suportable. Un transportador elèctric estàndard els deixa a prop de l’entrada. Nerviosos, la Xènia i l’Èric s’assequen la suor dins les màquines termoreguladores, instal•lades al hall de la clínica de reproducció assistida. L’evolució en selecció genètica i procreació els permetrà decidir com la volen, incorporant el millor d’ells, sense embaràs ni part i lliurada en la meitat de temps. És la segona vegada que ho proven. La primera no va tenir èxit.
Tardor. L’absència de pluges permet gegantins drons aspersors compondre involuntaris arcs de Sant Martí, mentre escupen aigua necessària sota la membrana. Tots dos tornen a la clínica per recollir-la. Algú més els acompanya. Agafen l’ascensor i pugen fins el nivell 64. Recorren, amb una mescla d’angoixa i excitació, un interminable i colorit passadís. S’obren les portes de la sala de naixements i la Xènia i l’Èric corren emocionats a abraçar-se a la Carme 3.0. És preciosa, tot i voltar els quaranta. Saben que aquesta vegada la leucèmia no els prendrà l’amor matern abans d’hora.
En Manel s’ho mira des de la distància, tant euclidiana com emocional. Troba a faltar la Carme biològica. La que va gestar dins del ventre de la seva sogre. No reconeix aquesta nova mare, però entén la immensa buidor dels fills. Ell mai l’omplí. La pluja artificial de l’exterior impacta contra els vidres de l’edifici, del mateix mode que el cos d’en Manel destrossa amb violència una màquina termoreguladora del hall, amb la seva caiguda voluntària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada