I per la diada de Sant Jordi signatura del llibre a la plaça Orfila de Sant Andreu de 17:00 a 19:00, juntament amb les autores i autors de Sant Andreu, dins de la iniciativa "Quilòmetre 0".

També tenim el llibre catalogat a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra de Sant Andreu.

He tingut el luxe de comptar amb el pròleg a càrrec d'en David Castejón i Ferrer.

A dins del recull trobareu les magnífiques il·lustracions d'en Miquel Bohigas

El recull de microrelats "Les llebres mengen lliris blaus, els homes... maduixes" ja és una realitat.

Podeu trobar la fitxa a dins de la pàgina de l'editorial "El Toll" Veure fitxa.

Mêlée de Tardor LLMRC 2018

Amb aquest text, que tenia com a tema “EVOLUCIÓ / INVOLUCIÓ”, i com a condició contenir la a formulació d’una proposta (sobre qualsevol tema i adreçada a qualsevol persona/ésser/cosa individual o grupal) i un límit de 200 paraules, vaig aconseguir la Mêlée de Cloenda 2018 de la Lliga de MicroRelataries Catalans (LLMRC), davant de 4 contrincants molt forts. Aquest esdeveniment tancava la III temporada de LLMRC i volia retre homenatge a tots els autors que n’han sigut partíceps. 

Nota informativa

Benvolguts veïns, m’adreço a vostès com a porter d’aquesta tranquil·la comunitat. Els motius per utilitzar aquest mitjà els considero prou importants, després de vint-i-quatre anys de servei ininterromput, sense absències ni queixes destacades.

Doncs bé, com observaré a continuació, darrerament s’han produït una sèrie de conjuntures que interrompen les meves activitats, produint-me desassossec i un profund insomni nocturn.

FETS:

1. A les dues germanes de l’entresòl 3a. els hi han crescut orelles vulcanianes per escoltar millor les converses, d’amagatotis rere la porta.
2. Els nens del 1r. 2a. tenen uns dits polzes desmesurats, de jugar a la Playstation.
3. El missatger del 2n. 1a. és impermeable. Li llisca l’aigua, quan plou a bots i barrals.
4. A l’advocat de l’àtic no li creix barba.
5. La noia del sobreàtic té uns bonics ulls vermells.

Com pot ser que tothom evolucioni, altrament a mi em creixi pèl pertot arreu, se m’arquegi l’esquena i tingui una pinta d’australopitec que ni la dona s’apropa?

Donada la meva immaculada trajectòria els hi proposo, ben humilment, una reunió urgent per tal de conèixer els motius de la meva regressió i alhora l’optimització de les seves facultats.

També prego no deixar-me més plàtans a l’armariet.

Sense títol

Que fàcil i bonic que seria, si amb una simple fotografia, però pura, tant se val analògica o digital, captéssim el millor i el pitjor dels moments. I mirar-la, i notar com es precipiten de nou totes les emocions copsades en aquell precís instant. Si això fos possible, compondria dins el meu cor dos immensos arcs de Sant Mart: un de colors i un en blanc i negre. Un enfront de l’altre. El colorit per tot allò que va ésser bell, i en escala de grisos tota la lletjor.

Si tinguéssim aquest do, ahir hauria fet una de grisa. I l’hauria penjat al ben mig del preciós arc de les penes que et consumeixen. I avui m’hagués temptat la idea de cremar-la per sempre més, aprofitant la intensa xafogor. Però no hagués pogut. Davant seu, la més bella i immaculada de les fotografies hauria vomitat aquell segon que em robà el més gran dels somriures. I ploraria. I ploro, perquè no puc cremar cap de les dues. I doldria. I dol, perquè la primera és real i tangible, i la segona una fugaç relíquia que ha entrat dins el laberint de les debilitats humanes.

Que fàcil i bonic que seria, conservar inalterable per sempre la més pura de les fotografies.